Un estudi elaborat pel Centre Nacional d’Informació i Comunicació Educativa (CNICE) posa de manifest que els més joves aprenen a utilitzar les noves tecnologies al marge de les escoles i instituts. Així, majoritàriament o bé són autodidactes (el 33% dels alumnes a partir de tercer d’ESO han après sols a utilitzar-les) o bé són guiats per les famílies (el major percentatge des de primària fins a segon d’ESO). La incidència del professorat en l’aprenentatge de les noves tecnologies és minoritària, i només arriba a un 27% de l’alumnat quan es tracta dels primers anys de l’ensenyament primari.
Aquestes proporcions palesen que l’ensenyament no s’ha adaptat amb prou rapidesa a la implantació de les noves tecnologies. Cal un canvi en aquest sentit que reconegui la importància que té avui dia dominar les diferents aplicacions informàtiques i Internet.
Més informació a: http://www.cnice.mec.es/
"Muchachada Nuí" és un programa televisiu (dimecres nit a TVE2) que té més èxit a Internet que no pas a la televisió
“Está bien que los videos los veáis en el Youtube pero tenéis que ver el programa en TVE 2, porque si no tenemos audiencia nos mandan a la mierda”. Els hàbits de consum televisiu estan canviant, tal com es desprèn d’aquesta afirmació, realitzada pels actors del programa humorístic de TVE2 “Muchachada Nuí” en un anunci promocional. El cas d’aquest programa de televisió és paradigmàtic. Mentre que la seva audiència televisiva és baixa (prop d’un 4,5% de share, xifres semblants al ja escàs índex d’audiència general de TVE2), a Internet ha aconseguit un gran èxit. En xifres: el seu vídeo més vist a la pàgina Youtube (http://es.youtube.com/watch?v=2OBZHB5I89A), penjat fa escassament dos mesos, ha arribat a les 627.000 reproduccions. Per fer-se una idea de la magnitud del seu èxit a la xarxa, només cal veure que, a la mateixa pàgina web, els vídeos més vistos d’altres programes humorístics més consagrats i amb molta més audiència televisiva, com ara Eva Hache o Buenafuente, només arriben a les 577.000 i 244.000 reproduccions, respectivament.
“Muchachada Nuí” és un programa vist majoritàriament per joves, els més acostumats a Internet. De fet, segons estudis recents els joves dediquen més temps a navegar per Internet que a veure la televisió. Potser els atregui el fet de poder seleccionar què veure i quan fer-ho, cosa que avui dia ofereix Internet però no la televisió convencional. No obstant, la televisió del futur oferirà més interacció i capacitat de decisió als usuaris.
Las televisiones y el gobierno han llegado a un pacto para combatir la violencia machista, que ha causado 74 muertes tan sólo éste año. Crearán una comisión de expertos que se encargará de diseñar fórmulas para el tratamiento informativo del maltrato sexista. Como primeras medidas, las televisiones se han comprometido a recordar en todas las informaciones sobre violencia machista el teléfono contra los malos tratos (016); también informarán sobre las sentencias judiciales y las condenas para evitar cualquier sensación de impunidad; y, por último, las noticias de maltrato sexista se enfocarán como parte de una problemática grave y no como anécdotas personales o casos particulares.
Este pacto se ha alcanzado después del escándalo por el asesinato de Svetlana a manos de su ex pareja, quien la llevó a un programa de televisión para reconciliarse –cosa que no consiguió- pocos días antes de cometer el crimen. El hecho de que la televisión pudiera tener algún tipo de relación con el asesinato, aceleró la necesidad de llegar a un acuerdo con las televisiones para combatir la violencia de género.
Recientemente, un programa de televisión ha sido la antesala de un asesinato sexista
Aunque sólo sea un paso, creo que es bueno que los medios de comunicación se impliquen en el mundo que les rodea y del que maman para tratar de mejorarlo. Utilizar un medio socialmente tan influyente como la televisión para emitir contenidos intrascendentes que solamente buscan evadir al personal, es desaprovechar una gran herramienta. La TV puede concienciar, educar, criticar… En fin, mejorar las cosas. Pero también puede no hacerlo, evadirse de la realidad que la rodea y ofrecer contenidos vacíos con la única finalidad de entretener tontamente. No sé cómo, si con medidas del gobierno o con autorregulaciones, pero es triste que el motor de las televisiones sea el negocio y no una voluntad de mejora social acorde con la responsabilidad que le debería otorgar su gran poder sobre las mentes de las personas.
Les noves tecnologies tenen un gran impacte en molts àmbits de la vida, especialment en els més joves –els més acostumats al seu ús-. Un dels àmbits en què les noves tecnologies han deixat la seva empremta és en l’escriptura.
Només cal veure una conversa de “Messenger” (programa de missatgeria instantània per Internet) o un SMS (missatge de text per telèfons mòbils) per adonar-se’n. Trobarem expressions com “TQ” (és a dir, “Te quiero”) o “H!” (traduït: “Hola!”).
Aquest és un llenguatge abreujat que té com a característica principal la supressió de la major part de les vocals. També, entre altres normes, suprimeix els accents, les lletres s’interpreten segons el context (per exemple, “n” pot dir “en” o “no”) i s’utilitzen onomatopeies. Les causes: estalviar temps i, en el cas dels SMS, també diners.
Per alguns, aquests canvis en el llenguatge provoquen un empobriment de l’idioma. Per uns altres, faciliten la comunicació.
La meva opinió és que no cal criminalitzar el “llenguatge SMS” si el seu ús és lúdic o per establir comunicacions informals. Ara bé, cal ser rigorós en l’àmbit acadèmic i no acceptar escriptures que s’allunyin de la normativa. Crec que els joves poden estar familiaritzats amb els dos tipus de llenguatge (l’abreujat i el normatiu) i utilitzar un o altre en funció del context.
Así titulaba El País un artículo publicado recientemente sobre un estudio del Eurostat, la oficina de estadística de la Unión Europea. Resumiendo: el porcentaje de hogares con conexión a Internet con banda ancha -conexión rápida- en España es bastante inferior al de los países europeos más avanzados. Incluso es inferior al de la media de la Unión Europea de los 27. Y, lo que es peor, la diferencia es mayor que hace un año (la UE aumentó en 12 puntos porcentuales mientras que España lo hizo en 10). Aquí van algunos porcentajes sobre el número de hogares con banda ancha:
-España: 39%
-Holanda: 74%
-Dinamarca: 70%
-Suecia: 67%
-Reino Unido: 57%
-Alemania: 50%
-Francia: 43%
-Unión Europea de los 27: 42%
En España hay una implantación baja de Internet en
comparación con los países más avanzados de la UE
Del mismo modo, el número total de hogares con conexión a Internet en España (ya sea con banda ancha o no) es bajo en relación a Europa: 45% frente a un 54%.
Así pues, nuestro Estado está en la cola de Europa en cuanto a penetración de Internet. La diferencia se dispara si tomamos como referencia a países como Holanda o Dinamarca. Este hecho puede acarrear problemas graves en un futuro si no se soluciona, puesto que gran parte de la población española se vería privada de engancharse al tren de la sociedad de la información.
Actualmente, este retraso repercute en otros índices, como el escaso nivel de calidad educativa o los bajos niveles de inversión en I+D de nuestro país.
Bruselas sostiene que el escaso arraigo de Internet en el Estado Español está causado por los altos precios de la banda ancha, un 20% más caros que en el resto de Europa a pesar de que nuestro nivel de renta no alcance, ni mucho menos, está proporción. Creo que el Gobierno debería tomar alguna medida para rebajar unos precios que, según la Unión Europea, nos hunden en la brecha digital.
Las nuevas tecnologías serán una herramiente clave para la educación del futuro
El ministerio de Educación planea una reforma educativa que incluirá el uso de las nuevas tecnologías de la información como herramientas educativas, según informa El País. Los futuros profesores de primaria y de secundaria deberán saber utilizar las nuevas tecnologías al acabar sus carreras, y lo que es más importante, deberán saber aplicarlas en sus clases.
Creo que iniciativas como ésta son muy importantes para que los estudiantes se adapten al mundo que les tocará vivir y gocen de posibilidades de desarrollarse profesionalmente en él.
La educación del futuro no sólo tiene que perseguir que los alumnos aprendan a utilizar las nuevas tecnologías, que también. La educación del futuro tiene que perseguir que las nuevas tecnologías se conviertan en el eje fundamental de las clases, sustituyendo la estática pizarra por otros soportes más interactivos y dinámicos, como Internet.
Nace una nueva etapa docente –si se ponen medios y hay voluntad política- en la que, como anticipo, se podrán consultar en clase informaciones por Internet, contrastar fuentes, seleccionar videos para visionarlos, escribir correos electrónicos a cualquier persona útil para la asignatura, opinar en foros, consultar blogs, pasar links interesantes, participar en juegos didácticos, y un largo etcétera.
El papel del profesor en esta nueva etapa será, principalmente, dar claves a los alumnos para que conviertan en conocimiento la múltiple información que tienen disponible; y no tanto pronunciar un monólogo que los alumnos deban aprender, como sucede hasta ahora.
La teoría es muy bonita, veamos ahora cómo se lleva a la práctica.
Así se titula un artículo publicado por el diario“El País” el día 23 de noviembre en la sección Pantallas. El artículo nosinforma de la última medida tomada por el gobierno de Sarkozy en contra de la“piratería”. Francia quitará el servicio de Internet a los internautas quedescarguen contenidos culturales de forma “ilegal”, es decir, sin abonar elcorrespondiente copyright a la empresa (discográfica, etc.) que disponga de losderechos de autor de dichos contenidos culturales. De esta forma, segúnSarkozy, se facilita la “civilización de Internet” y se evita una “auténticadestrucción de la cultura”. Como era de esperar, la ley se ha consensuado entreel Gobierno, los poseedores de derechos cinematográficos y musicales, y losproveedores de Internet. No se ha tenido en cuenta la opinión de consumidores,sociólogos o intelectuales.
En consecuencia, la ley prioriza que lasempresas obtengan grandes beneficios -con una legitimidad por lo menos dudosaporque, por ejemplo, el porcentaje que obtiene un cantante de la venta de undisco es muy pequeño en comparación con el que obtiene la empresa discográfica-por encima de que los internautas puedan “culturizarse” sin arruinarse porello. Es un freno a las posibilidades de Internet como medio cultural accesibley barato. Además, por poner un ejemplo de que descargándote música gratuita nose “destruye la cultura” como dice Sarkozy, basta recordar que los grupos de música obtienen sus ingresosbásicamente de los conciertos, éstos imposibles de piratear. Descargándotemúsica lo que se “destruye”, en todo caso, son los grandes imperios que seenriquecen con el mercadeo de la cultura.
En la sociedad de la información de hoy día,querer mantener los derechos de autor calcados a los que había antes delnacimiento de Internet es un reto casi imposible y, según mi parecer,contraproducente. Habría que tomar nota de iniciativas como la del grupo demúsica “Pastora”. Este grupo no ve Internet como un enemigo, sino al revés,como una manera de llegar a mucha gente. Así pues, ha colgado sus canciones ensu página web y permite a los cibernautas descargárselas gratuitamente. De estemodo consiguen que su música llegue a más gente y, simultáneamente, que susconciertos estén más concurridos.
Ha nacido un nuevo tipo de derechos de autor:los Creative Commons. Los Creative Commons, en vez de reservarse todos losderechos, se reservan solo algunos. Por ejemplo: se permite la copia gratuitadel producto a condición de que no se haga negocio con ella. Con Internet, elfuturo de la cultura debería ir por este camino.
Detenció d'Arnaldo Otegui, líder de Batasuna. El conflicte vasc, i
molt especialment l'esquerra
abertzale, és un dels temes on més
es manifesta la
manipulació informativa
Parlar d’un objectiu comú en el periodisme és complicat quan personatges tan oposats com la Lídia Lozano o la Mònica Terribas es reclamen de la mateixa professió... Però, deixant de banda el periodisme del cor i succedanis, que no són periodisme, intentaré extraure alguna conclusió. Per mi, l’objectiu del periodista és, tot i que pugui semblar un tòpic, narrar històries, fets, conflictes. Convertir-se en ulls i orelles d’una audiència que, per les limitacions físiques dels sentits humans, no pot percebre cap altra realitat que la seva més pròxima. El periodista ha d’informar, no valorar. Ha de donar les claus, les dades, per a què l’audiència les interpreti. Ha de ser objectiu, sense ocultar informació i donant els diferents punts de vista. El periodisme és una peça clau per la llibertat, el coneixement, la democràcia. Sense saber, sense tenir informació rigorosa, és impossible posicionar-te sense caure en tòpics. Cal tenir un criteri, una cuirassa que ens protegeixi de la mentida i la manipulació a què ens sotmeten constantment els que tenen interès en mantenir els seus privilegis i en disfressar les injustícies. I només tindrem criteri si estem ben informats. Llàstima que aquest periodisme només surti en els manuals de teoria... Els mitjans de masses “oficials” informen poc i desinformen molt. Però sempre ens quedarà Internet.
El divendres passat, dia 26 d’octubre, a uns companys i a mi ens van “sotmetre” a un Focus group. Per a la resta de companys, que no hi éreu, us explicaré una mica com va anar el tema.
Un focus group és, segons l’enciclopèdia online «Wikipèdia»:
"una de las formas de los Estudios Cualitativos [aquells que es centren en la qualitat de les mostres i no en la quantitat] en el que se reúne a un grupo de personas para indagar acerca de actitudes y reacciones frente a un producto, servicio, concepto, publicidad, idea o empaque. Las preguntas son respondidas por la interacción del grupo en una dinámica donde los participantes se sienten cómodos y libres de hablar y comentar sus opiniones.
En el mundo del Márketing, las sesiones de grupo son una herramienta muy importante. En particular se utiliza para detectar deseos y necesidades. Esta herramienta da información invaluable acerca del potencial de un concepto y/o producto en el mercado.
Sin embargo, las sesiones de grupo tienen desventajas. El entrevistador tiene poco control sobre el grupo y en ocasiones se pierde tiempo en asuntos de poca trascendencia. Por otra parte, el análisis es complejo, ya que depende de los estilos de comunicación a la par con las reacciones no verbales de los participantes. Es por ello que se necesita de personal muy entrenado para el manejo del grupo y el análisis de los resultados.
En las sesiones de grupo tradicionales se elabora un guión de desarrollo el cual servirá para iniciar y cerrar la discusión. Se dividen los grupos de acuerdo a características del mercado objetivo. Usualmente las sesiones las conforman entre 8 y 12 participantes, teniendo una duración de entre 1 y 2 horas.
Normalmente estas sesiones son grabadas utilizando una video cámara para observar la sesión y como ayuda para el posterior análisis. Los investigadores examinan mucho más que las simples palabras expresadas. También interpretan las expresiones faciales, el lenguaje corporal y la dinámica del grupo. Los moderadores usan preguntas directas, así como técnicas proyectivas incluidas la de asociación libre, creación de historias y juegos de rol.
Es habitual que los participantes se dejen llevar por la presión del grupo, cambiando de opinión y, por ende, 'contaminando' los resultados. Este problema se puede mitigar mediante manejos especiales de grupo en los cuales los moderadores deben estar entrenados”.
En el nostre cas particular, el focus group estava motivat pel nou projecte de TVE 2 de fer un programa de televisió per a joves, anomenat “En Construcción”. Aquest programa, encara en fase de gestació, pretén ser una espècie de “programa contenidor” destinat a joves de 14 a 18 anys que ocupi gran part de la franja de tarda de la cadena pública. Pretén ser novedós i adaptar-se als gustos i modes de vida dels joves (amb, per exemple, forta presència de les noves tecnologies, d’Internet, etc.).
En aquest punt vam entrar en joc nosaltres, els voluntaris del focus group (membres del grup de treball de “Televisió i Joves” de l’assignatura “Comunicació i Educació”). Així, ens vam dividir en tres subgrups: dos companys gravaven amb càmeres de vídeo la sessió; quatre companys actuaven d’observadors i anotaven les seves impressions sobre les diferents reaccions que s’anaven succeint; i finalment, sis companys formàvem part de “l’experiment” pròpiament dit sota la batuta de Laura Cervi, moderadora de la sessió grupal. Els sis érem força diferents entre nosaltres i representàvem diferents grups socials. Així, érem quatre nois i dues noies; dos barcelonins, una lleidatana, un ripolletenc, un tarragoní i una vasca; teníem diferents gustos televisius i visions de la vida, etc. Però teníem una cosa en comú: tots érem joves de prop de 20 anys. Això era el requisit fonamental per integrar aquest focus group, perquè, tot i que el programa “En Construcción” és per una franja d’edat fins els 18 anys, els joves de 20 compartim amb ells bona part dels seus gustos televisius, modes de vida i familiaritat amb les noves tecnologies. Per tant, les nostres respostes eren extrapolables al “target” del futur programa i vàlides per l’objectiu de la sessió.
L’objectiu de la sessió era donar pistes per acotar les preguntes que finalment s’inclouran en un qüestionari a gran escala a joves de 14 a 18 anys. Aquesta enquesta, que es farà pròximament, servirà per acabar de definir els continguts de “En Construcción”. Us posaré un exemple de la utilitat del focus group: si detectessin que nosaltres, per timidesa o pel que sigui, no contestem a una determinada pregunta, miraran de reformular-la de cara a l’enquesta definitiva a joves de 14 a 18 anys.
En l’hora i mitja que durava la sessió, vam omplir un qüestionari, vam respondre a preguntes obertes i tancades, vam debatre entre nosaltres, vam arribar a consensos, etc. Les preguntes estaven centrades, principalment, en el nostre consum de televisió (quins programes preferíem, quan temps miràvem la TV, etc.) i de noves tecnologies (com utilitzàvem Internet, quines prestacions –wifi, bluetooth, càmera de fotos...- teníem en els nostres mòbils, etc.), i en com seria el nostre programa televisió ideal. També ens van fer preguntes d’opinió, per exemple, què pensàvem d’Internet com a element democratitzador o què opinàvem dels “reality shows” com Gran Hermano (tema que va despertar certa polèmica).
En conclusió, vull dir que l’experiència de participar en un focus group m’ha resultat molt interessant i estimulant. Espero que les nostres respostes hagin estat de profit.
Més informació a:http://es.wikipedia.org/wiki/Grupo_Focal
Aquest és el lema de l’última campanya publicitària de l’empresa de telefonia Orange. Aquest anunci evidencia un fet comentat a classe: que les noves tecnologies, especialment Internet, s’han convertit en un recurs imprescindible avui dia en els països desenvolupats. Així, qualificant Internet com a “dret”, l’equipara en importància a altres drets socialment acceptats, com el dret a una vivenda, a la sanitat, a l’educació... A més, donar-li la categoria de dret li atorga un caràcter universal, de necessitat per a totes les persones, perquè els drets són conquistes que concerneixen i beneficien a tots.
D’altra banda, l’anunci conté una paradoxa quan Orange s’autoproclama garant de l’accés al dret a Internet, perquè aquest accés és de pagament i no tothom s’ho pot permetre. Per tant, si Internet és un dret, com defensa la gent d’Orange, aquest hauria de ser per tothom, gratuït o amb un preu assequible també per les rendes més baixes.
Si vols veure l'anunci de televisió visita: http://es.youtube.com/watch?v=iiIUZEgcKYk
Sala del "Cibernàrium" (Nou Barris, Barcelona)
El “Cibernàrium” és un projecte molt interessant pel que fa als telecentres d’alfabetització digital. Crec que és una iniciativa molt important en aquests temps que corren, on no saber manegar-te amb els ordinadors i amb Internet et tanca moltes portes. Tanmateix, aquesta mena d’iniciatives encara són desconegudes per a la gran majoria de la gent, que desaprofita les grans oportunitats que brinden. Així, jo, que estudio periodisme, sóc jove, i visc a Nou Barris –on està ubicat el “Cibernàrium”-, desconeixia l’existència d’aquest telecentre. No em vull ni imaginar a què li sonarà “Cibernàrium” a un jubilat del barri que es passi les tardes al “Casal d’avis”.
Bé, deixant de banda la necessitat de difusió dels projectes d’alfabetització digital, aquests brinden unes grans possibilitat que el pas del temps només fa que augmentar. , Segons el meu punt de vista, l’ensenyament digital ha de ser pràctic. i no teòric. Ha de servir per dotar d’instruments i d’habilitats útils pels usuaris. Aquesta és l’única manera per a què els usuaris estiguin motivats i valorin la utilitat dels cursos, probablement qüestionada a priori per bona part de la població.
A trets generals, saber utilitzar el word, l’excel, etc. i saber navegar mínimament per Internet és indispensable per bona part dels treballs. Si no en saps, pràcticament ja quedes abocat a la precarietat laboral. Segurament, els joves no pateixin aquest problema, però hem de pensar en segments socials tan importants com els immigrants o les dones mestresses de casa, en els quals un percentatge significatiu no té ni els coneixements més bàsics d’informàtica.
A banda dels coneixements més generals, els telecentres també són interessants per les aplicacions concretes de les noves tecnologies. Així, crear un fòrum o blog per Internet, crear i mantenir una pàgina web, aprendre a utilitzar el “Photoshop”, aprendre els fonaments del comerç on-line, conèixer el sistema operatiu “Linux”, etc. són eines específiques imprescindibles per a un target d’usuaris interessats en el tema, per motius laborals o de qualsevol altre tipus.
Crec que, de les dues branques de formació digital esmentades, cal privilegiar la formació bàsica d’informàtica i estendre-la al conjunt de la població. Així es faria front a una desigualtat, cada cop més profunda, que molts anomenen “fractura digital” (part de la població que queda exclosa de les noves tecnologies i, per tant, de molts treballs, cultura, etc.). Més endavant ja ens concentraríem en oferir ensenyament més específic i complex.
En resum, considero que els telecentres són una eina de formació molt important de present, i sobretot, de futur. Encara cal sensibilitzar molta gent sobre la importància de les noves tecnologies, però, mentre això es treballa, és imprescindible que l’alfabetització digital es converteixi, des de ja, en una prioritat per a les Administracions Públiques.
-Més informació a: www.cibernarium.com
www.telecentros.es
De moment, aquesta conferència és la que més m’ha agradat de totes les que hem realitzat. El tema i el país m’interessaven. Us explico, la xerrada anava sobre un projecte de desenvolupament articulat entorn a la comunicació a Guatemala.
Guatemala és un país ple de desigualtats. Al costat d’una classe privilegiada que acapara la gran part de recursos del país, conviu una gran part de la població en condicions molt precàries. Així, més de la meitat dels guatemalencs –un 56%- viu en la pobresa, i, d’aquests, un percentatge significatiu -26%- viu en la pobresa extrema, passant gana. La pitjor part se l’emporta la població indígena, que, a més, pateix una discriminació cultural i lingüística per part d’un estat “ladino” –població no indígena- i centralista.
A tot plegat, per fer-se una idea de la situació del país, se li ha d’afegir el fet que fa només 11 anys que es va acabar una guerra civil entre exercit i guerrilla que va deixar més de 200.000 morts i el país arruïnat. Els idíl·lics acords de pau –democràcia, cohesió social, no discriminació- no s’han portat a la pràctica i les causes que van desencadenar el conflicte romanen latents.
En aquest context és on entra en joc la cooperació internacional, tan necessària però alhora sovint tan interessada, hipòcrita i ineficaç. No poso en dubte la bona voluntat de molts cooperants i voluntaris que decideixen, pels motius que siguin, traslladar-se una temporada a un país pobre per donar un cop de mà en el seu desenvolupament.
Però una altra cosa és el paper dels governs neoimperialistes occidentals, els quals utilitzen la cooperació internacional de manera interessada, com una bassa per a la negociació amb els governs locals que permeti perpetuar els beneficis de les multinacionals. A més, de cara a l’opinió publica, “va de perles”. Tanmateix, “l’ajuda” internacional és un pegat que només tapa un forat dels milers que desinflen l’economia dels països pobres, causats principalment per l’espoli de les grans multinacionals occidentals.
D’altra banda, la “solidaritat” s’ha convertit en una moda, s’ha banalitzat. Ara tots els famosos són “solidaris”, tots els poderosos són “solidaris”. Es dóna la paradoxa què els grans multimilionaris del món, responsables i beneficiaris de què uns pocs tinguin moltíssim i moltíssims tinguin molt poc, portin la bandera de la “solidaritat”. Són “solidaris” per retornar un percentatge ridículament petit de la seva fortuna atracada impunement als països víctimes dels espolis.
Tanmateix, tot i les crítiques, reconec que la cooperació, ben orientada, és molt positiva. La filosofia, com bé explicava el ponent, Luís Bruzón (periodista responsable d'un projecte de cooperació de la Unió Europea a Guatemala), ha de ser “donar mitjans a la gent autòctona perquè puguin prosperar per sí mateixos”, és a dir, no donar-los menjar, sinó donar-los una canya per a què puguin pescar. De l’altra manera, únicament crees indigents que depenen de la caritat dels països rics.
La comunicació, en aquests projectes de desenvolupament, és, o hauria de ser, un dels eixos vertebradors a partir dels quals s’articulessin els projectes. La comunicació en un sentit ampli. Per molts motius: perquè és important saber el què necessita la gent autòctona i actuar a partir d’aquestes premisses; perquè la comunicació entre els propis habitants d’allà, sovint després de cruentes guerres civils, és probable que es trobi malmesa i calgui reforçar-la; perquè és lògic que hi hagi un recel important cap a tot el que procedeixi dels països occidentals i és important informar bé dels objectius, les actuacions, etc. del projecte; perquè si la transmissió d’informació és unidireccional hi ha imposició, mentre que, si hi ha una veritable comunicació bidireccional, hi ha respecte; i un llarg etcètera.
Si no hi ha comunicació, els habitants del país en vies de desenvolupament no s’implicaran veritablement en els projectes i els sentiran com una cosa aliena. Si hi ha comunicació, els habitants podran integrar-se al projecte i implicar-se per a què aquest, quan la cooperació internacional marxi, cosa que sempre acabarà passant, pugui seguir funcionant.
Bueno, este es mi primer mensaje para el blog de la asignatura "Comunicación y Educación", de tercero de periodismo de la UAB.
De momento, el blog estará escrito en castellano, aunque me reservo el derecho de pasarme, sin previo aviso, a mi lengua predilecta: el catalán.
Pues eso, me voy despidiendo, pero no por mucho tiempo, que ya nos han avisado de que este blog no debe ser un rincón sin vida más del ciberespacio.
Hasta pronto!
